Reflexions a partir de l’estudi «Desigualtat de gènere i pobresa energètica» d’Irene Gonzalez Pijuan d’Enginyeria Sense Fronteres, 2016.
Sentim a parlar molt de pobresa energètica, cada dia més, i malauradament és una problemàtica creixent ja que ens trobem immersos en una multicrisi que no acaba. I és clar, l’energia no s’escapa de la lògica de lliure mercat capitalista. Segons la patronal elèctrica, liderada per les cinc grans companyies de l’oligopoli, ells venen «llaunes de sardines», en canvi nosaltres creiem fermament que l’accés a l’energia és un dret bàsic que hauria d’estar garantit per tothom. Hauríem de guanyar sobirania també en l’àmbit de l’energia, com a persones i com a comunitats.
Però bé, del que sempre costa més parlar és de les desigualtats de gènere, i també en el món de l’energia. Per això és molt important el darrer estudi d’Enginyeria Sense Fronteres (ESF) que posa de manifest la desigualtat de gènere i la pobresa energètica. Les dades són impactants: una de cada tres dones d’una llar monomarental es troba en risc de pobresa, els col·lectius vulnerables amb més desigualtat són les dones jubilades i les que es dediquen a les tasques domèstiques, com a mínim un 10% de la població de l’Estat espanyol es troba en una situació greu i no té accés als subministraments bàsics necessaris per a garantir unes condicions de vida dignes.
Des de la xarxa per la sobirania energètica (xse) també s’ha iniciat debats al voltant de l’energia i el gènere i l’ecofeminisme, fet que demostra la creixent preocupació i conscienciació social envers la problemàtica.
La desigualtat de gènere actua com a factor agreujant i de risc davant la pobresa energètica. Les dones pateixen una participació desigual al mercat laboral, una càrrega excessiva de dedicació a la llar i a les cures i una visió de la societat on les tendències heteropatriarcals encara són dominants. La taxa de risc de pobresa sota supòsit d’autonomia és del 49,7% per a les dones i un 25,7% pels homes (Càtedra d’Inclusió Social de la Universitat Rovira i Virgili), l’escletxa salarial entre dones i homes és del 19,9% (Idescat 2013) i un 21,67% de les dones treballa a temps parcial davant d’un 7,07% dels homes (Idescat 2015).
L’origen principal de la pobresa energètica és el baix nivell d’ingressos de les persones afectades, que en moltes ocasions es veuen obligades a escollir entre destinar-los en alimentació o bé pagar les factures energètiques. Arribant a l’extrem de prescindir de la calefacció, il·luminació o altres usos energètics per tal de reduir al màxim la despesa energètica de la llar. L’escassa eficiència energètica dels habitatges (pel seu deteriorament i la manca d’aïllament) i l’impacte de l’augment del preu de l’energia (el govern espanyol i l’oligopoli energètic ha provocat un augment de preu de més del 60% durant els darrers anys) també esdevenen causes comunes de patir pobresa energètica.
Malauradament coneixem bé les conseqüències de la pobres energètica. La més greu, la mort; com els diversos incendis en habitatges ocasionats per estufes o espelmes que han acabat amb tràgics desenllaços. I les més comunes, l’aparició de malalties derivades de la manca del confort tèrmic o higiene suficient als habitatges, asma, bronquitis, al·lèrgies, ansietat,… També el constant desgast psicològic de veure’s incapaç de poder garantir unes condicions dignes als fills, veure’s exclosa, amb el risc de desnonament que moltes vegades acompanya la pobresa energètica. Les persones més vulnerables són els nens, la gent gran i les persones amb malalties cròniques.
Fins i tot té un impacte a nivell socioeconòmic, ja que en alguns casos el percentatge de la despesa energètica de les famílies es dispara en detriment d’altres circuïts econòmics més locals.
Per tot això la importància de defensar l’aplicació de la llei 24/2015 sense dilacions (resultat d’una ILP) i la resposta social que donen els moviments socials transformadors. És absolutament inacceptable tallar la llum, l’aigua o el gas a persones i famílies vulnerables, i encara menys si considerem els indignes beneficis econòmics milionaris de les grans companyies energètiques. Una economia feminista i solidària, on es donés la màxima i primera prioritat a les persones i al bé comú, permetria sortir de les moltes crisis que ens trobem immerses.
Ara mateix, en el sistema capitalista, la cura de les persones es troba a la cua de les prioritats. Ho veiem també amb l’energia, les grans companyies no tenen cap escrúpol en deixar sense serveis bàsics a la gent amb dificultats. No els importa esgotar fins l’última gota de petroli o gas del planeta. No els importa ni el canvi climàtic, ni el risc i sense-sentit de la nuclear, ni res. De fet, per molta imatge de responsabilitat social corporativa que puguin comprar o inventar, no els importa res més que no sigui el seu compte de resultats i el repartiment de beneficis als accionistes, petits i grans, passant per sobre dels drets humans.
Tal com expressa Albert Sales a «El delito de ser pobre» – i que es recorda a l’estudi d’ESF – la gestió neoliberal del mercat de treball condueix a una culpabilització i individualització de la situació de pobresa. És a dir, no es percep com un problema estructural sinó com una suposada voluntat de dependència d’ajudes públiques o una absència de ganes de treballar o de caràcter emprenedor. Això comporta una estigmatització de cara a l’opinió pública que dificulta el procés de lluita contra la vulneració dels drets bàsics de les persones afectades. Així mateix, el fet de no considerar-ho un problema estructural obliga les persones a recórrer a familiars i amics per a garantir els mínims i se’n deriva un fort sentiment de culpabilitat.
I per culpa del patriarcat que encara perdura a la nostra societat, on el rol de l’home és buscar feina i aportar el sou a la llar i el de la dona és realitzar les tasques domèstiques i cures, són les dones qui majoritàriament fan gestions, lluiten, busquen solucions i pateixen les conseqüències més directes de la pobresa energètica al restar més hores a la llar. Igualment per accedir als Serveis Socials, també són les dones qui hi acudeixen més habitualment i s’enduen, per tant, l’estigmatització social negativa que comporta.
El patriarcat i el capitalisme són l’aliança perfecte per criminalitzar la pobresa i per mantenir les desigualtats de gènere. Dues cares de la mateixa moneda. Però nosaltres, com Maria Mercè Marçal, «tres voltes rebel».